Sitges reivindica la dansa

Companyies de dansa nacionals i internacionals prendran els carrers de Sitges de l’1 al 6 de juliol per a mostrar el seu art als passejants. I és que la vila acull un any més el Festival Dies de Dansa, un certamen internacional de dansa en paisatges urbans que se celebra alhora en diferents poblacions i espais de Barcelona i voltants. L’objectiu: apropar aquesta disciplina artística a un públic que moltes vegades la veu allunyada d’ell. Quan les ballarines sitgetanes Sílvia Cuesta, Lolita Vilalta i Eva Hernández –molt implicades en aquest festival– expliquen què senten i què els ha aportat la dansa a les seves respectives vides, la distància comença a escurçar-se.

Totes tres van començar a ballar de ben remenudes i totes tres saben que sempre ballaran. La dansa els ha dotat d’un equilibri entre el seu cos i la seva ment i d’una coneixença extraordinària del seu interior. Transmetre tot el que aquesta disciplina artística pot aportar a qualsevol persona és ara el seu propòsit. “Jo formo persones i no només ballarins”, diu orgullosa Lolita Vilalta, que l’any 1972 va fundar a Sitges l’única escola de dansa de grau elemental que hi ha a la comarca del Garraf i que dirigeix des de llavors. Per això, tot i que a la seva escola s’han format grans professionals, Vilalata remarca moltíssim el vessant terapèutic de la dansa: “Tothom hauria de tenir una disciplina corporal, conèixer el seu cos, saber com moure’l i poder gaudir de l’enriquiment personal que el ball et dóna”. De fet, explica que molts nanos entren a l’escola per algun problema postural que la dansa els corregeix.

Aquest és el cas precisament de Sílvia Cuesta, una ballarina professional que ha passat per grans companyies europees, i a qui va formar Lolita Vilalta. “Vaig entrar a l’escola perquè tenia els genolls cap a dins i els peus plans i el pediatre li ho va recomanar a ma mare”, recorda Cuesta. Però de seguida va veure que allò era el que realment li agradava i va tenir clar que volia ser ballarina. I que la dansa enganxa i que “tothom pot ballar” n’és un exemple la iniciativa que va dur a terme l’Eva Hernández, professora de l’escola de dansa de Vilalta: “Vaig obrir un grup amb dones sense cap tipus de formació que a la seva època no van poder ballar i ara em demanen més tècnica de clàssic per a evolucionar cada dia més; és meravellós”.

Caure i aixecar-se durant el camí
La trajectòria professional d’aquestes tres ballarines deixen dues coses clares: l’esperit de superació al llarg d’un camí dur i ple d’entrebancs i que les decisions preses quan s’és massa jove poden canviar el curs de la vida. Al final, però, totes diuen que són on volen ser gràcies a que han passat tot el que han passat.

La Lolita Vilalta va començar a ballar dansa clàssica quan tenia 9 anys i es va formar amb la mestra russa Marina Noreg. Als 18 va formar part de la companyia d’Anna Maleras, pionera de la dansa contemporània a Barcelona. I va ser quan tenia aquesta mateixa edat que va fer una audició per al Ballet Nacional de Cuba: “Em van agafar, però amb la condició que m’afiliés al Partit Comunista, i no ho vaig fer, perquè en aquella època, en què s’era major d’edat als 21 anys, necessitava el permís dels pares”. D’aquella oportunitat perduda, però, li queda “una molt bona relació amb membres d’aquesta companyia” i les ganes de “no rendir-me”.

La carrera de Sílvia Cuesta és un clar exemple de no tirar mai la tovallola. Va desenvolupar-se professionalment en diferents companyies i produccions de dansa a Europa. “Vaig passar quatre anys meravellosos ballant amb la companyia de Santiago Sempere a França”, explica Cuesta. Una època “completa” que la va portar a actuar a escenaris importants com el Pompidou o el Théâtre de la Bastille. I aquí, en ple auge professional, “vaig pensar equivocadament que necessitava un canvi, una dansa més física, i vaig decidir tornar sense valorar que estava en un cercle molt important francès, tot i ser espanyola”.

Però l’abans i el després de la trajectòria vital i professional de Cuesta va arribar quan es va trencar el genoll mentre ballava. “Tothom deia que no tornaria a ballar, però jo estava segura que sí que ho faria”, recorda la Sílvia. Gràcies a l’entrenador Jaume Miró, no només va tornar a ballar en espectacles importants, sinó que “el procés de recuperació em va permetre descobrir els coneixements de biomecànica i em vaig perfeccionar com a ballarina i com a mestra”, dius satisfeta Cuesta, que l’any 1993 es va trencar l’altre genoll i va seguir el seu procés d’aprenentatge amb Miró.

Reivindicant la dansa
L’Eva Hernández porta més de 10 anys difonent la dansa contemporània a Sitges, però des dels 18 que es dedica a la formació. Malgrat que ha treballat en espectacles importants, en musicals, en obres de teatre-dansa, etc., Hernández sent una gran passió per el vessant pedagògic de la seva professió. “El ball sempre formarà part de la meva vida i em satisfà moltíssim poder transmetre als alumnes els valors de la dansa: la disciplina, el coneixement del cos, la il·lusió, la solidaritat amb els altres, el treball en equip, etc.”. Per això és una gran defensora del Festival Dies de Dansa, “una gran oportunitat de viure la dansa, de tenir-la a l’abast, a peu de carrer”, tenint en compte que “és una disciplina artística molt poc valorada”. En aquest sentit, Vilalta recorda que “quan tenia 18 anys la resta d’Espanya venia aquí, a Catalunya, a estudiar dansa, però ara ja no”, i es pregunta: “Què ha passat?”. I entre les raons, creu que en falta difusió: “La dansa clàssica també existeix, i no és aquella dansa rància que de vegades ens porten aquí a Barcelona, sinó que el ballarí ja no porta tutú i les coreografies estan actualitzades a la nostra època”. En la seva lluita per a fer créixer la dansa a Sitges, Vilalta va organitzar el I Stage Internacional de Dansa a Sitges, amb “la participació de més de 400 alumnes i d’escoles de la talla de la d’en Bejar”.

La Sílvia Cuesta també ha treballat i treballa constantment perquè la dansa estigui present a Sitges, a través de tallers a les escoles, classes de dansa contemporània, de sensibilització corporal i de pontenciació corporal “adaptada a la gent del carrer per treballar el físic, l’esperit i la ment”. Cuesta creu que la dansa “és un art molt incomprès per la societat” i que es necessita molta unió del sector per a reivindicar-ne la seva importància. Però alhora denuncia que es tracta d’un “món molt egocentrista en què tothom va a la seva i on la gelosia i l’enveja de vegades obstaculitzen que pugui avançar-ne el seu reconeixement".