Uns 25 sitgetans tenen una moto Harley, però des de l’any passat, el mes juliol se’n reuneixen més de 200 a la vila, en una concentració que commemora l’Independence Day. Aquesta és només una de les trobades que fan els propietaris de Harley, ja que si una cosa caracteritza aquesta moto és tota la parafernàlia que l’envolta i que uneix tots els motoristes en grups que han esdevingut clubs socials. Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios en tenen una, però l’experiència de cadascun d’ells trenca el mite de que darrera una Harley s’amaga la mateixa filosofia de vida.Si una cosa tenen en comú Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios, a banda de tenir una Harley, és que tots tres se la van comprar quan ja passaven els cinquanta anys i quan van tenir diners per a fer-ho. “Tota la vida m’han agradat, però era un somni per a mi, i vaig pensar que un dia me la podria comprar”, diu Miquel Matas, que té una Harley Springer 98, de 1.340 cc. I aquell dia va arribar quan tenia 53 anys, i des de llavors la seva vida ha canviat bastant: “He fet nous amics amb qui comparteixo una mateixa sintonia, una colla de matrimonis amb fills grans que sortim a fer l’aperitiu i no tornem a casa fins a les vuit del vespre, i on no hi ha classes socials”.
José Antonio Pérez ironitza sobre els motius de la compra de la seva Fat Boy de 1.450 cc dient: “Quan em vaig jubilar vaig pensar que no volia ser el més ric del cementiri i em vaig fer un petit homenatge”. Ell, però, a diferència del Miquel, no fa gaire sortides perquè “a la dona no li agrada i llavors és més complicat fer trobades amb tot de parelles que comparteixen una estona i una afició”. Manuel Palacios va més enllà en el seu comentari i s’autoparòdia afirmant que “és una compra de pitopàusic, sempre l’has volgut tenir i quan tens una certa edat te la compres”. Per a ell, una Harley “és un caprici, estètica pura”, i conduir-la no li ha suposat grans canvis a la vida. Fa viatges sol o amb la dona amb la seva Fat Bob de 1.600 cc, “com a molt en petits grups”, però s’allunya bastant de les grans concentracions, la vestimenta de cuir i les trobades de moters. De fet, assegura que per a ell “tenir una Harley no és una filosofia de vida, sinó que sóc motorista i tinc una Harley”.
Si se’ls pregunta per les sensacions en conduir una Harley, la descripció s’aproxima bastant en els tres casos: “És una moto per anar tranquil, gaudir del paisatge, no tenir pressa i t’aporta una sensació de llibertat bastant important”. També parlen de comoditat, de bellesa i, evidentment, del soroll del seu tub d’escapament, “un so que està patentant i que és únic al món”, informa el Miquel.
El que està clar és que les Harley aixequen passions entre els seus admiradors, però també odi entres els seus detractors. Els que creuen que és la moto per excel·lència acostumen deixar-se “abduir” pel món que les envolta. “Hi a dos tipus de persones, les que els agrada les motos i les que només els agrada les Harley”, diu el Manuel. “És tot plegat molt americà i acabes anant als bars a escoltar música conuntry”, afegeix exagerant. De fet, hi ha tot un look darrera aquesta marca, amb vestimenta de cuir, perilla, etc… Però si un aspecte és totalment inherent a l’essència de Harley-Davison és la personalització de tots els seus models. Per això la marca ofereix més de 6.000 peces i accessoris perquè cadascú adapti la seva moto a la seva personalitat. El Manuel, el Miquel i el José Antonio no tenen les seves motos customitzades, només alguns detalls com ara les alforges que decoren la de Matas, però sí coneixen amics que “es gasten 30.000 euros en comprar la moto i se’n deixen 20.000 més al taller”, diu el Miquel.
Però també hi ha els qui associen el soroll i l’estètica d’aquestes potents màquines a estereotips cinematogràfic o a grups americans molt en voga anys enrere. “Hi ha una mala premsa pels Àngels de l’Infern o per algunes pel·lícules que s’han fet que relacionen aquesta moto amb gamberros, quan en realitat el perfil que hi va dalt és el d’un matrimoni de gent d’una certa edat”, explica el Manuel. També en José Antonio comenta alguna anècdota relacionada amb aquesta mala fama, com ara “la cara que posa algun vianant quan el deixes creuar al pas zebra, com si l’haguessis d’atropellar”.
Tots tres pensen que “tothom pot tenir avui dia una Harley”, que no és una moto de gent amb diners, tot i que reconeixen que “l’has de cuidar molt, perquè si cau a terra –pot arribar a pesar uns 300 quilos– et deixes una pasta amb els recanvis”, afegeix el José Antonio. I en Miquel ressalta que, “tot i ser una moto cara, no perd mai valor. La meva, per exemple, me la podria vendre pel mateix preu que vaig pagar fa cinc anys”. El Manuel es va comprar la seva primera Harley fa un any, i fa una setmana que n’ha estrenat una de nova.
UN CLUB AMB UN MILIÓ DE SOCIS
El Harley Owners Group (H.O.G.) és una organització internacional fundada el 1983 i patrocinada per Harley-Davidson Motor Company. Té més d’un milió de socis, el club amb més seguidors que hagi tingut mai una empresa. El Miquel, el José Antonio i el Manuel pertanyen al H.O.G, a través del que anomenen chapter, és a dir un grup local de propietaris muntat pels concessionaris oficials. “El chapter de Barcelona organitza sortides, calçotades, excursions, etc. Hi acostumem a anar una vuitantena de motos i la idea és anar tots junts sempre i tranquil·lament”, argumenta el Miquel, que és assidu a aquestes trobades, contràriament al José Antonio i al Manuel.
Hi ha concentracions on es reuneixen 10.000 Harley, com la Barcelona Harley Days, que enguany és del 8 al 10 de juliol. Però a nivell mundial, “les més grans es fan a Àustria, al setembre, a Faaker See, on es reuneixen 60.000 motos, i a EUA, a l’agost, se’n fa una on es concentren 100.000 motos”, explica Miquel Matas.
Sitges també acull, des de l’any passat, una trobada de Harley. I com que el rerefons americà sempre hi és present, el dia escollit és el 3 de juliol. Sota el nom d’Independence Day, més de 200 motos i 300 persones es concentren a la vila per a mostrar que a la comarca també hi ha amor per les Harley. El Miquel aprofita per a denunciar que “la manca d’aparcament a Sitges, des de que s’ha fet el passeig nou, dificulta que s’hi faci un turisme de motos”.
L’AVENTURA
Manuel Palacios recorda quan va anar a l’Alger amb una moto de trail. Ara gaudeix de la Harley d’una altra manera, en grups petits, acompanyat de la dona o, fins i tot sol.“ La setmana passada vaig anar a Cuenca, anar i tornar, passejant i gaudint de tot el que veia”, comenta satisfet. El José Antonio fa sortides tot sol i més properes, tot esperant engrescar la dona i poder començar l’aventura. Qui no para és el Miquel. “La Harley fa ganes d’aventura”, diu. I segurament té raó, perquè l’any 2008 va fer dalt d’una Harley “part de la Ruta 66 (als Estats Units), creuant la Vall de la Mort a 63 graus”. I, com que no en va tenir prou, aquest estiu marxa amb la dona al Cap Nord (Noruega), “sense reserva d’hotel, a l’aventura”.
Així doncs, darrera una Harley potser s’amaga una estètica, un estil, un canvi de xip a l’hora de rodar per la carretera, però, sobretot, les ganes de complir un somni que s’arrossega des de la infantesa. Cada persona és un món, i el que no es pot estereotipar és la manera de gaudir-ne.
miércoles, julio 29, 2020
Hoteles Grup M.A.
