De les sabates a les safates

Durant molts anys la vida quotidiana dels sitgetans es va regir pel xiulet de les sirenes de can Benazet i can Termes, les dues gran fàbriques de sabates que existien a la nostra vila. No calien rellotges: l’estridència dels “pitos” marcava l’inici de la jornada laboral, l’hora d’anar a dinar i l’acabament de la feina. Era l’època en què set de cada deu habitants del poble vivien de la indústria del calçat i les sabates fetes a Sitges s’exportaven a tot el món.

L’origen de la fabricació del calçat a la població es remunta al 1874, quan Joan Tarrida i Ferratges muntà un taller de sabates al carrer Major. Entre aquesta data i mitjans del segle XX la indústria del calçat fou el gran motor de l’economia sitgetana. Tanmateix, a partir de la dècada de 1950 començà a instaurar-se un nou model econòmic, sustentat sobretot en el sector terciari, que s’acabaria convertint en la principal font de riquesa de la vila, en detriment de la indústria de les sabates.

Dins aquest procés de conversió econòmica, caldria distingir entre causes internes i externes. Entre les primeres, hi trobaríem la forta sotragada que va suposar la guerra civil i la immediata postguerra per la indústria del calçat sitgetana. A la manca de pell, de sola i de cautxú –materials imprescindibles per fabricar sabates–s’hi afegí el problema del subministrament d’energia, que es traduí en fortes restriccions elèctriques que afectaren la vida industrial, domèstica i pública de tots els catalans (els quals s’afartaren d’escoltar que la culpa de tot la tenia “la pertinaz sequía”). Un altre factor endogen que contribuí a la crisi fou l’envelliment de la maquinària: tant a Calzados Benazet S.L. com a Manufacturas Termes els equipaments eren dels anys trenta, factor que comportà una pèrdua de competitivitat respecte d’altres centres fabrils d’Espanya, com ara Elda, Elx i Villena (al País Valencià) o bé Arnedo (a la Rioja), que en les dècades de 1950 i 1960 experimentaren un fort desenvolupament.

El 1952 la Guía Gima Sitges. La Playa de Oro, relacionava encara 35 fàbriques i tallers de calçat, la majoria d’ells d’àmbit familiar. La mateixa guia ressenyava també que aquell any 1952 existien a la vila 4 hotels (Terramar, Miramar, Subur i Sitges), 8 pensions i 3 residències. En els anys següents, gràcies al retorn del turisme internacional, Sitges va viure un autèntic boom en el sector terciari: en el lustre que va de 1952 a 1957, el poble passà de tenir 15 establiments d’allotjament a tenir-ne 41, i l’any 1961 ja n’eren 67.

Ben aviat, molts treballadors del calçat, comprovaren amb satisfacció que es guanyaven millor la vida fent de cambrers o llogant habitacions als turistes que frisaven pel sol, la platja i la sangria. Amb una mica de sort, si la temporada era mitjanament bona, es podia treballar de març a octubre i viure tot l’any amb els ingressos aconseguits. Foren els anys que en què s’obriren –entre d’altres– els hotels Ribera, Bahia i Platjador, els restaurants Maricel, El Greco i Miami, les cafeteries California i Comodín, els bars Roy, Las Vegas i El Túnel, la bodega El Cep i la sala de ball Piccolo Mundo.

No fou aquesta l'única causa externa que explica la lenta davallada de la indústria del calçat i la reorientació laboral de bona part de la població activa sitgetana. La forta demanda de mà d'obra que experimentà el sector de la construcció a partir dels anys cinquanta reconvertí molts sabaters en paletes de la nit al dia. Quelcom semblant va succeir quan el 1953 s'inaugurà la Central Corsetera: en veure que les condicions salarials eren molt millors, força noies que estaven empleades a les fàbriques i tallers de sabates decidiren canviar de feina i entraren a treballar a la nova fàbrica.

El tancament de can Benazet (1959) i can Termes (1960) marcà l’inici del declivi de la indústria del calçat. D’altres fàbriques i tallers aguantaren fins a mitjans anys setanta, moment en què la fabricació de sabates començava a ser un record del passat. Un passat del qual avui només guarden memòria els més grans, ja que, del 1980 ençà, la idea de bastir un museu del calçat a la vila (com els que hi ha a Arnedo i Elda) no ha anat més enllà d’una declaració d’intencions per part dels nostres successius governants.


Roland Sierra i Farreras