Cercant el seu lloc a l'escenari

La música sempre ha estat un element cultural amb què els joves han anat creixent i construint la seva identitat. Formar-se com a músic és una activitat que permet implantar un seguit de valors, aplicables a la vida en general, com l’ordre i la constància, i que en l’actualitat no gaudeix d’un reconeixement social de primer ordre. Els quatre joves músics sitgetans Pau López, Ferran Puertas, Bárbara Muntané i Andreu Martínez no entenen la seva vida sense la música, però alhora, aquest amor els porta una sèrie d’inquietuds quan miren cap endavant i es plantegen si podran arribar a viure del que més els agrada fer.




FERRAN PUERTAS (16 anys, Ribes)
Quasi sense temps per aprendre a caminar i seguint la tradició familiar, en Ferran Puertas va començar la seva aventura musical als 4 anys. Va ser el seu tiet qui d’alguna manera el va introduir en aquest món, regalant-li un petit contrabaix, que de seguida faria seu i que en l’actualitat és el principal instrument amb el qual aquest jove ribetà de 16 anys s’intenta fer un nom en l’univers musical.

Corda Fluixa, Orquestra de Pons, La Cava del Retiro i la Cobla Sitgetana són una mostra en el seu ampli currículum de les nombroses incursions d’en Ferran per formar-se com a músic. Des de música clàssica fins la bossa nova, passant per altres gèneres com el rock o les sardanes, per complir així el desig de tenir un mínim coneixement dels diferents estils; això sí, mantenint sempre una especial predilecció pel jazz. “Quan toco algun instrument, el rellotge es para, ja que a més de passar-m’ho bé, no me n’adono del que passa al meu voltant”, afirma en Ferran, que creu que la clau per saber tocar un instrument és fomentar-ne la seva pràctica des de ben petit. D’altra banda, considera que “tant la societat com les institucions, poc a poc, deixen de veure la música com una activitat de segona i li atorguen un protagonisme més destacat, en forma de més hores de classe lectiva a les escoles o també invertint més diners en equipaments”.

No s’atreveix a preveure el futur del sector a nivell professional, però sí es mostra esperançat perquè creu que de la seva especialitat, el contrabaix, hi ha pocs especialistes al mercat. Per tant, en Ferran es mostra confiat en que en un futur pugui dedicar-se exclusivament a la música i repetir un dels moments més importants de la seva car-rera: una actuació a l’auditori Pau Casals.

Lluny de fer un gran discurs teòric de com s’ha d’aprendre a tocar un instrument, en Ferran creu que “a través de la pràctica un aprèn d’una manera més divertida una disciplina força complexa i que requereix grans dosis de concentració”.

ANDREU MARTÍNEZ (19 anys, Ribes)
No recorda ben bé quan, però sí que ja tenia ús de raó en el moment en què l’Andreu Martínez va descobrir la seva vocació pel cant. Un familiar que formava part de l’Orfeó Català va adonar-se que aquell petit noi tenia una molt bona entonació i el va apuntar a un dels cors. Quan feia poc temps de la seva arribada, els rectors de l’Orfeó van creure oportú que continués la seva formació per un altre camí, perquè consideraven que li faltaven alguns coneixements bàsics, per tant va prosseguir la seva formació a l’escola Diaula, on durant un parell d’anys va acabar de polir aquells detalls que l’impedien pujar nivell.

Superats aquest petit contratemps, aquest jove ribetà de 19 anys va prosseguir la seva carrera musical a cavall entre el Conservatori del Liceu i un altre cop el Orfeó Català. La música representa per a a la seva vida “una activitat anímica” que li suposa “el plaer màxim”.

En un futur no molt llunyà, l’Andreu veu factible poder dedicar-se professionalment al cant i a un altre de les seves passions: compondre. “No sé si hi arribaré, però ho estic posant tot de la meva part i donant els passos adients per tenir una oportunitat”, expressa amb optimisme.

Com que no ha cursat cap tipus d’estudi musical al Garraf, aquest jove ribetà no té una idea clara de si s’està potenciant o no la cultura musical. Ha detectat, però, que “cada cop hi ha més joves que volen seguir el mateix camí, però potser no troben cap resposta per part de les autoritats a la seva demanda”.

Una trajectòria cap a un somni, en què l’Andreu s’ha hagut d’enfrontar a molts obstacles, com per exemple quan Fèlix Millet, expresident del Palau de la Música, va voler suprimir l’Orfeó Jove per falta de pressupost: “Va ser una moment dur perquè nosaltres veiem, tal com s’ha confirmat no fa massa, que darrere d’aquest conflicte hi havia uns altres interessos”. Però vol passar pàgina als moments difícils i per això en destaca dos de positius: haver estat dirigit per Zubin Metha i haver tingut la possibilitat de cantar l’himne del Barça al Camp Nou.

Cadascun d’aquests moments són els que li han servit per anar conformant el seu estil, “tractant sempre de transmetre al públic alguna cosa més que unes lletres”, perquè per a l’Andreu “la música no s’interpreta sinó que se sent”.

BARBARA MUNTANÉ (18 anys, Sitges)
Trencant els tòpics, així es com la Bàrbara Muntané encetava la seva vinculació amb l’àmbit de la música. La van matricular als 4 anys a les classes de la Montserrat Almirall no pas per obligació sinó perquè els seus pares es van veure sorpresos per les seves aptituds musicals que ja mostrava de ben petita. A mesura que va anar creixent, aquesta jove sitgetana de 18 anys va anar ampliant el seu coneixement musical amb el piano i el cant. Confessa que el motiu pel qual ha estat vinculada fins fa poc al món de la música “no ha estat tant el contingut sinó la vàlvula d’escapament del món real que li suposa la pràctica d’aquesta disciplina”.

Amb la majoria d’edat recent complerta, la Bàrbara ha començat els estudis d’Odontologia, motiu pel qual s’ha vist obligada a deixar els estudis de cant. “És una de les decisions més difícils que he pres mai, però prefereixo deixar-ho ja que es una activitat que requereix moltes hores que jo no puc dedicar”. A més, considera que en l’actualitat “les institucions estan deixant de banda la música i no donen cap mena de suport a tots aquells que no tenen recursos per cursar aquests estudis”. En aquest sentit, creu que el paper que fan associacions com les Joventuts Musicals o la pròpia banda de l’Escola permet donar cabuda a tots aquells que s’han quedat fora de l’àmbit acadèmic.

De cara a un futur, la Bàrbara desitja poder dedicar-se en major o menor grau a continuar estudiant cant i així, si sorgeix l’oportunitat, poder dedicar-s’hi professionalment, malgrat que creu que “avui en dia es difícil aconseguir-ho en un món en què a qualsevol, amb l’ajuda dels ordinadors, el posen a cantar”.


PAU LÓPEZ (19 anys, Sitges)
El desig i l’empenta de la seva mare van ser el motiu pel qual en Pau López es va iniciar en el món de la música. De la mà de la Montserrat Almirall, aquest jove sitgetà de 19 anys va començar a tocar el piano quan en tenia 7. Més endavant, i coincidint amb l’obertura de l’Escola Municipal, va passar a tocar un altre dels seus instruments predilectes: el clarinet. La seva vinculació amb la música, però, no se centra únicament a les aules, ja que des de l’any 1999 és graller, fet que li ha permès tocar instruments com el timbal i, més recentment, la gralla. Aquesta dedicació, després d’inacabables hores d’assajos i actuacions, ha contribuït a que la música sigui un element imprescindible en el seu dia a dia, ja que, entre d’altres coses, li aporta “tranquil·litat i molta força de voluntat”. Uns valors que, segons en Pau, són bàsics, perquè “la música és una disciplina que s’aprèn per voluntat pròpia i que requereix molta constància”. A més, creu que “és una activitat que en el món laboral no té prou reconeixement social, cosa que tampoc succeeix en l’àmbit acadèmic”.

Actualment, en Pau cursa la carrera d’Enginyeria de Sistemes Electrònics, uns estudis que l’han obligat a aparcar per un temps la música, malgrat que en un futur no molt llunyà espera reprendre aquesta activitat i compaginar-la amb la seva trajectòria universitària.
En un moment en què la música i la cultura en general estan patint notòriament els efectes de la crisi, el jove sitgetà valora positivament que encara es mantinguin iniciatives musicals populars com la de la Suburband, ja que “així es dóna resposta a molta gent que no disposa de cap mitjà per tal de donar a conèixer el seu talent”.

Quan se li pregunta quina ha estat la seva millor experiència damunt els escenaris, en Pau, després de pensar-ho dues vegades, destaca una actuació amb l’orgue a les noces d’or dels seus avi: “El moment més emotiu que he viscut”. Mentre que recorda amb certa ràbia una actuació en què des d’un bon començament ja intuïa que el públic mirava cap a un altra banda: “Aquests són moments molt durs perquè has de seguir tocant”.

En Pau, que també és un actiu component de la Colla Joes de Castellers de Sitges, creu que qui vulgui entrar en aquest món “ha de canviar el xip respecte altres activitats i pensar que la teoria no es la base de res sinó un complement al talent que adquireixes dia a dia”.