Preservant el patrimoni

Parlar amb Pep Pascual és fer un viatge a l’interior de l’art, als detalls, a tot allò que precisament l’ull no percep quan observa una obra. Des de fa més de 30 anys és restaurador d’art, i des de en fa dos, el restaurador del patrimoni sitgetà.

En Pep Pascual treballa amb una bata blanca, com els metges i, igual que els metges, ho fa amb una minuciositat que requereix, per força, grans dosis de paciència. Afronta la restauració d’una obra d’art sabent que serà un treball llarg i sabent, també, que la finalitat de la seva feina és justament que sigui invisible i que el seu traç no destorbi la pinzellada de l’artista. 

Nascut a Sitges, la seva carrera professional l’ha dut a viatjar per tot el país, sempre mantenint el contacte amb el seu Sitges natal, on hi ha tingut (i encara el té), el seu taller de restauració. Va estudiar Belles Arts a Barcelona i, ja abans d’acabar la carrera, va començar a treballar, primer per a la Fundació Miró i després com a restaurador freelance. Ha estat en jaciments arqueològics, en museus i també ha treballat per a particulars. Ha restaurat papers, vidres, pintures, mural, talles i tot tipus d’obres.

Aquesta llarga i variada trajectòria ha donat a Pep Pascual el bagatge suficient per dur a terme la feina que desenvolupa des de fa dos anys: la conservació del patrimoni sitgetà com a restaurador del Consorci de Patrimoni de Sitges, una entitat que gestiona el Museu Cau Ferrat, el Museu Maricel, el Palau Maricel i Museu Romàntic i també les obres de la Fundació Stämpfli. En total, més de 14.000 obres de tots els estils, èpoques i materials, gràcies a les quals “tenim un patrimoni molt ric i interessant, però que, alhora, complica la feina del restaurador”.

Patrimoni sitgetà

El dia que parlem amb Pep Pascual es troba treballant en la restauració de dues obres molt diferents de les quals també s’encarrega el Consorci: per una banda, les mans dels gegants americanos, a les quals cal repintar i retocar alguns cops. De l’altra, la Verge dels Mariners, que caldrà netejar amb extremada cura per tal d’extreure únicament la brutícia que els anys han deixat a la seva superfície, però no la pintura amb què l’artista la va vestir. Treballa amb instruments de precisió: pinces, cotons, pinzells petits, i els mou amb delicadesa i suavitat. “Es tracta d’intervenir el menys possible en la peça, conservar-la al màxim tal i com era en el seu origen”. I és que, explica, “la feina del restaurador no és inventar ni aportar coses noves sinó vetllar per preservar l’obra tal i com la va fer el seu creador”.

Per les mans expertes d’en Pep Pasqual han passat algunes de les obres més fascinants del patrimoni sitgetà, que comprèn des de peces fenícies o romanes fins a obres d’art contemporani. El retaule de l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges, els gegants vells amb motiu del seu centenari i d’una de les peces per les quals segurament serà recordat en el futur: la restauració del Drac de Sitges l’any passat. En aquesta ocasió, la feina de Pascual va haver d’anar més enllà, ja que del drac inicial hi quedava molt poc a causa de les successives intervencions que s’hi havien fet. “Es va desmuntar tot i es va haver de refer de nou”, explica. L’objectiu era retornar el drac a la seva imatge primigènia, quan el drac no es deia drac sinó “fera foguera”, aquella bèstia de caire modernista que va sortir de la imaginació de l’artista Ferrer Pino. I es va fer estudiant el material de l’època, en blanc i negre, i interpretant els colors a través de la documentació que s'havia conservat. 

El Cau Ferrat

El tancament dels museus (Cau Ferrat i Maricel) ara fa dos anys, degut a les obres de rehabilitació, va servir per poder revisar una per una les més de 9.000 peces que contenen, tant exposades com als magatzems, inventariar-les i restaurar les que ho necessitaven. Segons Pep Pasqual, “cap d’elles necessitava una restauració intensiva”, però sí que ha calgut posar-les a punt. “Cal tenir en compte que el Cau, abans, va ser la casa de Rusiñol, i allà s’hi menjava, s’hi cuinava, s’hi fumava... Tot això va quedant sobre la peça”. 

Totes aquestes obres tornaran a penjar de les parets del Cau Ferrat, el Museu Maricel i la Casa Rocamora previsiblement l'any que ve, quan els museus estiguin finalment condicionats i puguin acollir-les amb totes les garanties. I és que, finalment, tal i com diu Pascual, “l’ideal és la conservació, no arribar a restaurar la peça. I, per tant, el millor és tenir-les en bones condicions perquè no es deteriorin”.

Marta Aragó i Vendrell