El Kitsch dels Costus torna a Sitges

Aquest dijous, 10 de juny, s'inaugura a l'edifici Miramar (Carrer Davallada, 12), una mostra que recull 30 obres pictòriques del grup artístic Costus, impulsor del moviment creatiu de principis dels anys 80, format per Juan Carrero i Enrique Naya formen el grup Costus, reconeguts com els pintors de la “moguda madrilenya"

Juan Carrero i Enrique Naya es van conèixer a Càdiz l'octubre de 1974 de molt joves. Tots dos estudiants de Belles Arts van acabar la carrera a Madrid on s'hi van traslladar l'any 1977 on els contactes amb el món intelectual de la ciutat vàren implicar-los a crear la "movida madrileña". Allí van fer moltes exposicions i van participar en tots els àmbits culturals. Van viure a Sitges a principis dels anys 80.

Aquesta és la història de l'exposició i de Costus explicada pel crític d'art Isidre Roset.

Costus és el nom del tàndem de pintors, Juan Carrero Galofré (Palma de Mallorca 1955 - Sitges 1989) i Enrique Naya Igueravide (Cadis 1953 – Badalona 1989), que van formar part de la coneguda com Movida Madrileña, aportant amb els seus retrats i quadres una visió colorista i irònica, a voltes sorneguera, sempre heterodoxa i crítica amb la realitat del estat espanyol del any 1974 al 1989. Tots dos col·laboraren amb Pedro Almodovar, Tino Casal, Alaska i molts d’altres artistes en diversos projectes que es condensaren en la seva casa madrilenya, un pis al carrer de la Palma, que va esdevenir centre de trobada i escenari de pel·lícules paradigmàtiques com fou Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón.

Ricardo Carrero, germà de Juan, ha estat el comissari de l’exposició que es compon d’una trentena de quadres i que s’inaugura aquest vespre al segon pis de l’edifici Miramar a Sitges, molt a prop del carrer de Sant Joan on els Costus tingueren el últim dels estudis on varen pintar els seus quadres a quatre mans. La darrera de les sèries que realitzaren porta com títol La Andalucía de Séneca, també coneguda com la sèrie andaluza, en la que les figures pertanyen al pinzell de Juan mentre que el fondos són obra d’Enrique. El cartell de l’exposició sitgetana reprodueix un quadre d’aquesta sèrie: Chico Caño, localitzat a la paradisíaca platja de Caños de Meca, un aigua dolç a la costa de Cadis.

Les vides d’ambdós van coincidir a l’escola de belles arts de Cadis l’octubre de 1974 i durant catorze anys van treballar pintant, decorant bars com La Via Láctea de Madrid, fent portades de discs, còmics, cartells o cosint i dissenyant vestits d’on els hi ve aquest motiu de Costus (Costureros) que van adoptar com a lema i signatura de les seves creacions pictòriques. Una de les sèries més radicals és la coneguda com El Valle de los Caidos que properament serà exposada al Museu de Belles Arts de Cadis, divuit grans panels en els que els fons són obra de Juan i les figures, més detallistes, deguts a Enrique, en un intercanvi de rols versàtil on hi podem identificar l’estil i el traç de cada un d’ells de forma força evident. Un dels temes que ha fet famosos els Costus ha estat les “marines”, que són aquelles nines vestides de flamenca de la fàbrica Marín que foren el souvenir típical spanish i que ells trastocaren en icona del kistch més recalcitrant i postmodern. Juan i Enrique recrearen aquestes “manoles” amb colors i estampats inversemblants, arribant a l’abstracció colorista; augmentant-les fins a l’enormitat, alhora que en dictaven una molt subtil paròdia. Les nines de volants, aquestes flamenques típiques, són fetes a Chiclana de la Frontera, Cadis, i Enrique Naya hi tenia veritable fixació degut a un record infantil de quan una inundació va escampar-les per tot arreu i ell i el seu pare anaren a arreplegar-les entre el fang de la riuada.

Costus van crear un estil propi, deutor del pop i influït per l’expressionisme alemany. A la seva manera van ser protagonistes i executors d’una estètica cridanera, estrident i certament kistch, fruit de l’època postmoderna que avui anomenem la Transició. Ells crearen el terme Chochonismo ilustrado, un isme per divertir-se que segueix la filosofia punk del No Future. Enrique Naya morí de la SIDA a l’hospital universitari germans Trias i Pujol, can Ruti, de Badalona el 4 de maig de 1989, tenia trenta-cinc anys. Juan Carrero, de O, va suïcidar-se a Sitges al cap d’un mes. La seva es una història d’amor, formosa i tràgica, divertida i dolorosa. Els seus quadres són el testimoni d’un talent que ha retornat a Sitges.

Isidre Roset i Juan. Crític d’art.

1 comentarios:

Anónimo dijo...

Impressionant!!! Jo segur que vaig a veure-la.

Publicar un comentario

Twitter Delicious Facebook Digg Favorites More

 
Share
ShareSidebar