Bienvenidos a Enjoy Sitges

En Enjoy Sitges podrás compartir tus experiencias sobre los atractivos turísticos, culturales y de ocio de Sitges con el resto de usuarios de la página, tanto ciudadanos como visitantes. Esta es una página dedicada a dar a conocer y a compartir los encantos de Sitges, una población a 36 km. de Barcelona que dispone de un gran atractivo turístico y cultural.

Sitges reivindica la dansa

Companyies de dansa nacionals i internacionals prendran els carrers de Sitges de l’1 al 6 de juliol per a mostrar el seu art als passejants. I és que la vila acull un any més el Festival Dies de Dansa, un certamen internacional de dansa en paisatges urbans que se celebra alhora en diferents poblacions i espais de Barcelona i voltants. L’objectiu: apropar aquesta disciplina artística a un públic que moltes vegades la veu allunyada d’ell. Quan les ballarines sitgetanes Sílvia Cuesta, Lolita Vilalta i Eva Hernández –molt implicades en aquest festival– expliquen què senten i què els ha aportat la dansa a les seves respectives vides, la distància comença a escurçar-se.

Totes tres van començar a ballar de ben remenudes i totes tres saben que sempre ballaran. La dansa els ha dotat d’un equilibri entre el seu cos i la seva ment i d’una coneixença extraordinària del seu interior. Transmetre tot el que aquesta disciplina artística pot aportar a qualsevol persona és ara el seu propòsit. “Jo formo persones i no només ballarins”, diu orgullosa Lolita Vilalta, que l’any 1972 va fundar a Sitges l’única escola de dansa de grau elemental que hi ha a la comarca del Garraf i que dirigeix des de llavors. Per això, tot i que a la seva escola s’han format grans professionals, Vilalata remarca moltíssim el vessant terapèutic de la dansa: “Tothom hauria de tenir una disciplina corporal, conèixer el seu cos, saber com moure’l i poder gaudir de l’enriquiment personal que el ball et dóna”. De fet, explica que molts nanos entren a l’escola per algun problema postural que la dansa els corregeix.

Aquest és el cas precisament de Sílvia Cuesta, una ballarina professional que ha passat per grans companyies europees, i a qui va formar Lolita Vilalta. “Vaig entrar a l’escola perquè tenia els genolls cap a dins i els peus plans i el pediatre li ho va recomanar a ma mare”, recorda Cuesta. Però de seguida va veure que allò era el que realment li agradava i va tenir clar que volia ser ballarina. I que la dansa enganxa i que “tothom pot ballar” n’és un exemple la iniciativa que va dur a terme l’Eva Hernández, professora de l’escola de dansa de Vilalta: “Vaig obrir un grup amb dones sense cap tipus de formació que a la seva època no van poder ballar i ara em demanen més tècnica de clàssic per a evolucionar cada dia més; és meravellós”.

Caure i aixecar-se durant el camí
La trajectòria professional d’aquestes tres ballarines deixen dues coses clares: l’esperit de superació al llarg d’un camí dur i ple d’entrebancs i que les decisions preses quan s’és massa jove poden canviar el curs de la vida. Al final, però, totes diuen que són on volen ser gràcies a que han passat tot el que han passat.

La Lolita Vilalta va començar a ballar dansa clàssica quan tenia 9 anys i es va formar amb la mestra russa Marina Noreg. Als 18 va formar part de la companyia d’Anna Maleras, pionera de la dansa contemporània a Barcelona. I va ser quan tenia aquesta mateixa edat que va fer una audició per al Ballet Nacional de Cuba: “Em van agafar, però amb la condició que m’afiliés al Partit Comunista, i no ho vaig fer, perquè en aquella època, en què s’era major d’edat als 21 anys, necessitava el permís dels pares”. D’aquella oportunitat perduda, però, li queda “una molt bona relació amb membres d’aquesta companyia” i les ganes de “no rendir-me”.

La carrera de Sílvia Cuesta és un clar exemple de no tirar mai la tovallola. Va desenvolupar-se professionalment en diferents companyies i produccions de dansa a Europa. “Vaig passar quatre anys meravellosos ballant amb la companyia de Santiago Sempere a França”, explica Cuesta. Una època “completa” que la va portar a actuar a escenaris importants com el Pompidou o el Théâtre de la Bastille. I aquí, en ple auge professional, “vaig pensar equivocadament que necessitava un canvi, una dansa més física, i vaig decidir tornar sense valorar que estava en un cercle molt important francès, tot i ser espanyola”.

Però l’abans i el després de la trajectòria vital i professional de Cuesta va arribar quan es va trencar el genoll mentre ballava. “Tothom deia que no tornaria a ballar, però jo estava segura que sí que ho faria”, recorda la Sílvia. Gràcies a l’entrenador Jaume Miró, no només va tornar a ballar en espectacles importants, sinó que “el procés de recuperació em va permetre descobrir els coneixements de biomecànica i em vaig perfeccionar com a ballarina i com a mestra”, dius satisfeta Cuesta, que l’any 1993 es va trencar l’altre genoll i va seguir el seu procés d’aprenentatge amb Miró.

Reivindicant la dansa
L’Eva Hernández porta més de 10 anys difonent la dansa contemporània a Sitges, però des dels 18 que es dedica a la formació. Malgrat que ha treballat en espectacles importants, en musicals, en obres de teatre-dansa, etc., Hernández sent una gran passió per el vessant pedagògic de la seva professió. “El ball sempre formarà part de la meva vida i em satisfà moltíssim poder transmetre als alumnes els valors de la dansa: la disciplina, el coneixement del cos, la il·lusió, la solidaritat amb els altres, el treball en equip, etc.”. Per això és una gran defensora del Festival Dies de Dansa, “una gran oportunitat de viure la dansa, de tenir-la a l’abast, a peu de carrer”, tenint en compte que “és una disciplina artística molt poc valorada”. En aquest sentit, Vilalta recorda que “quan tenia 18 anys la resta d’Espanya venia aquí, a Catalunya, a estudiar dansa, però ara ja no”, i es pregunta: “Què ha passat?”. I entre les raons, creu que en falta difusió: “La dansa clàssica també existeix, i no és aquella dansa rància que de vegades ens porten aquí a Barcelona, sinó que el ballarí ja no porta tutú i les coreografies estan actualitzades a la nostra època”. En la seva lluita per a fer créixer la dansa a Sitges, Vilalta va organitzar el I Stage Internacional de Dansa a Sitges, amb “la participació de més de 400 alumnes i d’escoles de la talla de la d’en Bejar”.

La Sílvia Cuesta també ha treballat i treballa constantment perquè la dansa estigui present a Sitges, a través de tallers a les escoles, classes de dansa contemporània, de sensibilització corporal i de pontenciació corporal “adaptada a la gent del carrer per treballar el físic, l’esperit i la ment”. Cuesta creu que la dansa “és un art molt incomprès per la societat” i que es necessita molta unió del sector per a reivindicar-ne la seva importància. Però alhora denuncia que es tracta d’un “món molt egocentrista en què tothom va a la seva i on la gelosia i l’enveja de vegades obstaculitzen que pugui avançar-ne el seu reconeixement".

¡Vamos a la playa!



El verano ha llegado y ya es momento de disfrutar de las magníficas playas y del sol de Sitges. Este año, la calidad de la costa sitgetana ha sido refrendada por los 13 EMAS (Sistema Comunitario de Ecogestión y Ecoauditoría), un sistema de gestión ambiental basado en normas de referencia ISO 14001. Además, la temporada de playas cuenta con más de 3.500 hamacas, 600 parasoles, 400 toldos y 26 "chiringuitos" con servicio de bar.

Sitges suma un total de 26 playas y de éstas, las conocidas como playas urbanas, o sea, la playa de Les Botigues, Garraf y las 11 que conforman el paisaje litoral desde Aiguadolç hasta las Anquinas, son las reconocidas con el máximo distintivo medioambiental de calidad.

Además de la calidad acreditada por estos distintivos comunitarios, el litoral de Sitges dispone, como cada año, de un servicio de salvamento a partir del 24 de junio. Las 13 playas urbanas dispondrán de servicio de socorrista y puntos de vigilancia.

Para disfrutar completamente de una jornada playera, el Ayuntamiento de Sitges y la Associació Turística de Platges ha señalizado con boyas las zonas de baño, ha realizado una limpieza de la arena y de las cabinas sanitarias y ha comprobado y arreglado (cuando ha sido necesario) las duchas y los lavapiés.

Todo a punto para empezar a tomar el sol, bañarse y disfrutar de unas buenas vacaciones en Sitges.




La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol compleix 75 anys

La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol està de celebració ja que aquest 2011 compleix 75 anys de vida activa, cultural i de servei. El passat dimarts, es va celebrar l’acte central del 75è aniversari, coincidint amb la data que va obrir les seves portes el 14 de juny del 1936. Durant la jornada es van celebrar diverses activitats infantils amb el dibuixant Horacio Elena i l’escriptor Florenci Salesas; la inauguració de la mostra “Joies de la Biblioteca”, i la festa amb pastís, malvasia i la música en directe de Joan Pinós i Oscar Ferret. L’acte va comptar amb la presència de l’alcalde Miquel Forns, en el seu primer acte oficial.

Per celebrar-ho, s’ha creat un nou bloc www.bibliotecasitges75.com dedicat a aquesta commemoració. En aquest nou espai a Internet s’hi poden trobar l’agenda de les activitats especials programades i una selecció dels fets destacats que s’han produït al llarg d’aquests 75 anys, fotografies i tota la informació de la història de la Biblioteca.

Una mica d'història
Cinc anys després de la mort de Santiago Rusiñol i coincidint també amb l’obertura de Maricel, el 14 de juny de 1936, la Biblioteca obria les seves portes en la que havia estat la casa de Miquel Utrillo i part dels edificis del Cau Ferrat, que el mateix Rusinyol havia llegat a Sitges. Aquell dia, hi va haver una comitiva que es va organitzar a la plaça de l’estació d’on es van dirigir cap a Maricel i la Torreta on s’hi van fer alguns parlaments.

La manifestació va seguir fins al peu del monument de Rusiñol, al Racó de la Calma, al voltant del qual es van col·locar totes les autoritats. La comitiva va continuar cap a la Torreta i així, a mesura que transcorria el seu pas, les banderes s’acataven mentre les entitats i els nens de les escoles dipositaven flors al peu del monument. A la Torreta, al Baluard Vidal i Quadres, hi havia una gran tribuna preparada on es van pronunciar els parlaments davant d’una multitud arribada de molts indrets per associar-se als actes inaugurals del nou servei.

Des d’aquell 14 de juny de 1936 en que es va inaugurar, els sitgetans han disposat d’un espai de lectura i de préstec de llibres que s’ha convertit en un centre cultural on s’han celebrat centenars d’actes de tot tipus.

El Kitsch dels Costus torna a Sitges

Aquest dijous, 10 de juny, s'inaugura a l'edifici Miramar (Carrer Davallada, 12), una mostra que recull 30 obres pictòriques del grup artístic Costus, impulsor del moviment creatiu de principis dels anys 80, format per Juan Carrero i Enrique Naya formen el grup Costus, reconeguts com els pintors de la “moguda madrilenya"

Juan Carrero i Enrique Naya es van conèixer a Càdiz l'octubre de 1974 de molt joves. Tots dos estudiants de Belles Arts van acabar la carrera a Madrid on s'hi van traslladar l'any 1977 on els contactes amb el món intelectual de la ciutat vàren implicar-los a crear la "movida madrileña". Allí van fer moltes exposicions i van participar en tots els àmbits culturals. Van viure a Sitges a principis dels anys 80.

Aquesta és la història de l'exposició i de Costus explicada pel crític d'art Isidre Roset.

Costus és el nom del tàndem de pintors, Juan Carrero Galofré (Palma de Mallorca 1955 - Sitges 1989) i Enrique Naya Igueravide (Cadis 1953 – Badalona 1989), que van formar part de la coneguda com Movida Madrileña, aportant amb els seus retrats i quadres una visió colorista i irònica, a voltes sorneguera, sempre heterodoxa i crítica amb la realitat del estat espanyol del any 1974 al 1989. Tots dos col·laboraren amb Pedro Almodovar, Tino Casal, Alaska i molts d’altres artistes en diversos projectes que es condensaren en la seva casa madrilenya, un pis al carrer de la Palma, que va esdevenir centre de trobada i escenari de pel·lícules paradigmàtiques com fou Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón.

Ricardo Carrero, germà de Juan, ha estat el comissari de l’exposició que es compon d’una trentena de quadres i que s’inaugura aquest vespre al segon pis de l’edifici Miramar a Sitges, molt a prop del carrer de Sant Joan on els Costus tingueren el últim dels estudis on varen pintar els seus quadres a quatre mans. La darrera de les sèries que realitzaren porta com títol La Andalucía de Séneca, també coneguda com la sèrie andaluza, en la que les figures pertanyen al pinzell de Juan mentre que el fondos són obra d’Enrique. El cartell de l’exposició sitgetana reprodueix un quadre d’aquesta sèrie: Chico Caño, localitzat a la paradisíaca platja de Caños de Meca, un aigua dolç a la costa de Cadis.

Les vides d’ambdós van coincidir a l’escola de belles arts de Cadis l’octubre de 1974 i durant catorze anys van treballar pintant, decorant bars com La Via Láctea de Madrid, fent portades de discs, còmics, cartells o cosint i dissenyant vestits d’on els hi ve aquest motiu de Costus (Costureros) que van adoptar com a lema i signatura de les seves creacions pictòriques. Una de les sèries més radicals és la coneguda com El Valle de los Caidos que properament serà exposada al Museu de Belles Arts de Cadis, divuit grans panels en els que els fons són obra de Juan i les figures, més detallistes, deguts a Enrique, en un intercanvi de rols versàtil on hi podem identificar l’estil i el traç de cada un d’ells de forma força evident. Un dels temes que ha fet famosos els Costus ha estat les “marines”, que són aquelles nines vestides de flamenca de la fàbrica Marín que foren el souvenir típical spanish i que ells trastocaren en icona del kistch més recalcitrant i postmodern. Juan i Enrique recrearen aquestes “manoles” amb colors i estampats inversemblants, arribant a l’abstracció colorista; augmentant-les fins a l’enormitat, alhora que en dictaven una molt subtil paròdia. Les nines de volants, aquestes flamenques típiques, són fetes a Chiclana de la Frontera, Cadis, i Enrique Naya hi tenia veritable fixació degut a un record infantil de quan una inundació va escampar-les per tot arreu i ell i el seu pare anaren a arreplegar-les entre el fang de la riuada.

Costus van crear un estil propi, deutor del pop i influït per l’expressionisme alemany. A la seva manera van ser protagonistes i executors d’una estètica cridanera, estrident i certament kistch, fruit de l’època postmoderna que avui anomenem la Transició. Ells crearen el terme Chochonismo ilustrado, un isme per divertir-se que segueix la filosofia punk del No Future. Enrique Naya morí de la SIDA a l’hospital universitari germans Trias i Pujol, can Ruti, de Badalona el 4 de maig de 1989, tenia trenta-cinc anys. Juan Carrero, de O, va suïcidar-se a Sitges al cap d’un mes. La seva es una història d’amor, formosa i tràgica, divertida i dolorosa. Els seus quadres són el testimoni d’un talent que ha retornat a Sitges.

Isidre Roset i Juan. Crític d’art.

¿Qué sabes sobre Sitges?

En Enjoy Sitges queremos saber tu grado de conocimiento sobre Sitges y, por este motivo, hemos iniciado un concurso muy sencillo. Te haremos 3 preguntas sobre la "Blanca Subur" a través de nuestra página de fans de Facebook; tendrás 2 días para responder cada una y... si eres uno de los que aciertan las 3, puedes llevarte una noche de hotel (desayuno incluído) totalmente gratis. Además, el establecimiento se encuentra en primera línea de mar, a escasos 20 metros de una de las playas más conocidas del litoral de Sitges.

Ya lo sabes, para participar sólo tienes que hacerte fan de la página de Facebook y responder a la/s preguntas que te iremos haciendo. Corre que ya hemos colgado la primera y sólo tienes 2 días para responder.

L'orgue del Vinyet torna a sonar

Després de mesos de lenta i laboriosa restauració, afinació i harmonització, l'orgue del santuari de Nostra Senyora del Vinyet torna a sonar. Aquest instrument, que data de 1857, s'ha hagut de sotmetre a una intervenció total que ha realitzat l’especialista Gerhard Grenzing. L’import de l’actuació ha estat de 60.000 euros, dels quals l’Ajuntament n’ha assumit 30.000 i els 30.000 restants s'han reunit gràcies a les aportacions individuals de sitgetans i visitants del santuari sitgetà mitjançant la campanya Restaurem l'orgue. Entre tots!

Per celebrar la completa restauració d'aquest històric instrument, es va celebrar un concert on hi va participar l'Escola Municipal de Música Montserrat Almirall, la petita orquestra Grup Mixt i l'organista del santuari, Salva Monzó. La inauguració oficial de la restauració se celebrarà el dia del Vinyet (5 d'agost)

Gana 100 euros en material deportivo acertando el resultado de la Champions

El próximo 28 de mayo, con motivo de la final de la Champions entre el Barça y el Manchester United en el estadio de Wembley de Londres, el Sports Bar Sitges realiza una porra en su página de Facebook.

¿El premio? Un vale de 100 euros en material deportivo canjeable en cualquier Decathlon del mundo.

¿Qué tienes que hacer para ganar?

Hazte fan de su página de Facebook. Publica el resultado y minuto en el que crees que se va a marcar el primer gol del partido. Si eres uno de los que acierta el resultado y, además, eres el que se aproxima más al minuto del primer gol, serás el ganador. Si la aproximación también es la misma entre dos participantes, se otorgará el premio al concursante que haya posteado primero su resultado.

En caso de que nadie acierte el resultado, se realizará un sorteo por parte del administrador de la página de Facebook utilizando un sistema aleatorio automatizado (tipo. Random.org)

Se aceptan apuestas desde las 00:00 del 18 de mayo hasta las 20:45 del 28 de mayo

Anímate 100 euros en material deportivo pueden ser tuyos

La Jove de Sitges, símbol del llançament de 'La Vanguardia' en català

La Colla Jove de Castellers de Sitges, amb un 4de7 a la platja de la Fragata, ha estat la imatge escollida pel diari La Vanguardia per donar la benvinguda a la versió catalana del rotatiu. Així, Sitges va protagonitzar el 2 de maig 2 pàgines de la secció Vivir, una part de la portada i a més, l'enxaneta de la colla, Celeste Messiano, es va guanyar un prestigiós semàfor verd. En els darrers vint anys, només dues altres colles havien aconseguit ser portada de La Vanguardia.

La foto es va fer especialment per a l'ocasió el dissabte 16 d'abril a la tarda, amb la coordinació del programa de l'Agència de Promoció Turisme de Sitges, Sitges Film Office per poder agilitzar tots els tràmits i permisos necessaris per ocupar part del Passeig de la Ribera i de la platja. A la sessió hi van participar al voltant de 120 castellers de la Colla Jove de Castellers de Sitges, un equip tècnic de La Vanguardia i una grua.

Els responsables de la colla van explicar que “es tractava d'un castell que tenia la seva complexitat, ja que l'enxaneta havia de pujar amb un exemplar del diari a la faixa i havia d'estar dalt fent l'aleta més de 10 segons, per tal que poguessin fer diferents fotografies. Al final van ser més de 15 segons, però el castell estava totalment estable. Per a la colla, ser portada de La Vanguardia i que ens hagin triat per a fer aquesta fotografia, ha estat una satisfacció enorme”.

El fotògraf autor de les imatges, Pedro Madrueño, comenta a la mateixa La Vanguardia que “buscava una imatge que fos un símbol però que sorprengués al lector. Un castell és fruit del treball col·lectiu de molta gent, està basat en la cultura de l'esforç i té una repercussió internacional, tres conceptes que enllacen perfectament amb la història de La Vanguardia”.

Orgull Harley a Sitges

Uns 25 sitgetans tenen una moto Harley, però des de l’any passat, el mes juliol se’n reuneixen més de 200 a la vila, en una concentració que commemora l’Independence Day. Aquesta és només una de les trobades que fan els propietaris de Harley, ja que si una cosa caracteritza aquesta moto és tota la parafernàlia que l’envolta i que uneix tots els motoristes en grups que han esdevingut clubs socials. Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios en tenen una, però l’experiència de cadascun d’ells trenca el mite de que darrera una Harley s’amaga la mateixa filosofia de vida.

Si una cosa tenen en comú Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios, a banda de tenir una Harley, és que tots tres se la van comprar quan ja passaven els cinquanta anys i quan van tenir diners per a fer-ho. “Tota la vida m’han agradat, però era un somni per a mi, i vaig pensar que un dia me la podria comprar”, diu Miquel Matas, que té una Harley Springer 98, de 1.340 cc. I aquell dia va arribar quan tenia 53 anys, i des de llavors la seva vida ha canviat bastant: “He fet nous amics amb qui comparteixo una mateixa sintonia, una colla de matrimonis amb fills grans que sortim a fer l’aperitiu i no tornem a casa fins a les vuit del vespre, i on no hi ha classes socials”.

José Antonio Pérez ironitza sobre els motius de la compra de la seva Fat Boy de 1.450 cc dient: “Quan em vaig jubilar vaig pensar que no volia ser el més ric del cementiri i em vaig fer un petit homenatge”. Ell, però, a diferència del Miquel, no fa gaire sortides perquè “a la dona no li agrada i llavors és més complicat fer trobades amb tot de parelles que comparteixen una estona i una afició”. Manuel Palacios va més enllà en el seu comentari i s’autoparòdia afirmant que “és una compra de pitopàusic, sempre l’has volgut tenir i quan tens una certa edat te la compres”. Per a ell, una Harley “és un caprici, estètica pura”, i conduir-la no li ha suposat grans canvis a la vida. Fa viatges sol o amb la dona amb la seva Fat Bob de 1.600 cc, “com a molt en petits grups”, però s’allunya bastant de les grans concentracions, la vestimenta de cuir i les trobades de moters. De fet, assegura que per a ell “tenir una Harley no és una filosofia de vida, sinó que sóc motorista i tinc una Harley”.

Si se’ls pregunta per les sensacions en conduir una Harley, la descripció s’aproxima bastant en els tres casos: “És una moto per anar tranquil, gaudir del paisatge, no tenir pressa i t’aporta una sensació de llibertat bastant important”. També parlen de comoditat, de bellesa i, evidentment, del soroll del seu tub d’escapament, “un so que està patentant i que és únic al món”, informa el Miquel.

El que està clar és que les Harley aixequen passions entre els seus admiradors, però també odi entres els seus detractors. Els que creuen que és la moto per excel·lència acostumen deixar-se “abduir” pel món que les envolta. “Hi a dos tipus de persones, les que els agrada les motos i les que només els agrada les Harley”, diu el Manuel. “És tot plegat molt americà i acabes anant als bars a escoltar música conuntry”, afegeix exagerant. De fet, hi ha tot un look darrera aquesta marca, amb vestimenta de cuir, perilla, etc… Però si un aspecte és totalment inherent a l’essència de Harley-Davison és la personalització de tots els seus models. Per això la marca ofereix més de 6.000 peces i accessoris perquè cadascú adapti la seva moto a la seva personalitat. El Manuel, el Miquel i el José Antonio no tenen les seves motos customitzades, només alguns detalls com ara les alforges que decoren la de Matas, però sí coneixen amics que “es gasten 30.000 euros en comprar la moto i se’n deixen 20.000 més al taller”, diu el Miquel.

Però també hi ha els qui associen el soroll i l’estètica d’aquestes potents màquines a estereotips cinematogràfic o a grups americans molt en voga anys enrere. “Hi ha una mala premsa pels Àngels de l’Infern o per algunes pel·lícules que s’han fet que relacionen aquesta moto amb gamberros, quan en realitat el perfil que hi va dalt és el d’un matrimoni de gent d’una certa edat”, explica el Manuel. També en José Antonio comenta alguna anècdota relacionada amb aquesta mala fama, com ara “la cara que posa algun vianant quan el deixes creuar al pas zebra, com si l’haguessis d’atropellar”.

Tots tres pensen que “tothom pot tenir avui dia una Harley”, que no és una moto de gent amb diners, tot i que reconeixen que “l’has de cuidar molt, perquè si cau a terra –pot arribar a pesar uns 300 quilos– et deixes una pasta amb els recanvis”, afegeix el José Antonio. I en Miquel ressalta que, “tot i ser una moto cara, no perd mai valor. La meva, per exemple, me la podria vendre pel mateix preu que vaig pagar fa cinc anys”. El Manuel es va comprar la seva primera Harley fa un any, i fa una setmana que n’ha estrenat una de nova.

UN CLUB AMB UN MILIÓ DE SOCIS

El Harley Owners Group (H.O.G.) és una organització internacional fundada el 1983 i patrocinada per Harley-Davidson Motor Company. Té més d’un milió de socis, el club amb més seguidors que hagi tingut mai una empresa. El Miquel, el José Antonio i el Manuel pertanyen al H.O.G, a través del que anomenen chapter, és a dir un grup local de propietaris muntat pels concessionaris oficials. “El chapter de Barcelona organitza sortides, calçotades, excursions, etc. Hi acostumem a anar una vuitantena de motos i la idea és anar tots junts sempre i tranquil·lament”, argumenta el Miquel, que és assidu a aquestes trobades, contràriament al José Antonio i al Manuel.

Hi ha concentracions on es reuneixen 10.000 Harley, com la Barcelona Harley Days, que enguany és del 8 al 10 de juliol. Però a nivell mundial, “les més grans es fan a Àustria, al setembre, a Faaker See, on es reuneixen 60.000 motos, i a EUA, a l’agost, se’n fa una on es concentren 100.000 motos”, explica Miquel Matas.

Sitges també acull, des de l’any passat, una trobada de Harley. I com que el rerefons americà sempre hi és present, el dia escollit és el 3 de juliol. Sota el nom d’Independence Day, més de 200 motos i 300 persones es concentren a la vila per a mostrar que a la comarca també hi ha amor per les Harley. El Miquel aprofita per a denunciar que “la manca d’aparcament a Sitges, des de que s’ha fet el passeig nou, dificulta que s’hi faci un turisme de motos”.


L’AVENTURA


Manuel Palacios recorda quan va anar a l’Alger amb una moto de trail. Ara gaudeix de la Harley d’una altra manera, en grups petits, acompanyat de la dona o, fins i tot sol.“ La setmana passada vaig anar a Cuenca, anar i tornar, passejant i gaudint de tot el que veia”, comenta satisfet. El José Antonio fa sortides tot sol i més properes, tot esperant engrescar la dona i poder començar l’aventura. Qui no para és el Miquel. “La Harley fa ganes d’aventura”, diu. I segurament té raó, perquè l’any 2008 va fer dalt d’una Harley “part de la Ruta 66 (als Estats Units), creuant la Vall de la Mort a 63 graus”. I, com que no en va tenir prou, aquest estiu marxa amb la dona al Cap Nord (Noruega), “sense reserva d’hotel, a l’aventura”.

Així doncs, darrera una Harley potser s’amaga una estètica, un estil, un canvi de xip a l’hora de rodar per la carretera, però, sobretot, les ganes de complir un somni que s’arrossega des de la infantesa. Cada persona és un món, i el que no es pot estereotipar és la manera de gaudir-ne.

Twitter Delicious Facebook Digg Favorites More

 
Share
ShareSidebar