viernes, octubre 28, 2011
Hoteles Grup M.A.
El proper 1 de desembre, Vinyet Panyella començarà la seva etapa com a directora del Consorci del Patrimoni de Sitges, un ens que vetlla essencialment per la conservació i la divulgació dels museus que conformen el Consorci: El Museu Cau Ferrat, el Museu Maricel, el Palau Maricel i el Museu Romàntic “Can Llopis” i les corresponents col·leccions artístiques de cadascun d'aquests edificis. I és que Sitges, a més dels citats museus, disposa d'un patrimoni arquitectònic de gran valor i singularitat.
Els pobles que han sabut mantenir el seu patrimoni fan perviure la seva essència i, d’aquest caràcter, Sitges sempre n’ha fet bandera. L’administració local té entre les seves atribucions la vigilància de l’ordenació urbanística, que inclou, a més que obres s’adeqüin en volums i formes al que marca el Pla General, el manteniment de tots els elements del Catàleg. El document descriu diversos nivells de protecció en funció de la tipologia de l’edifici, de la seva situació en l’entramat urbà, i del que s’hi pot o no fer, i sempre a partir de memòries tant històriques com de propòsits.
Entre els edificis del Catàleg n’hi ha tant de públics –l’Ajuntament o el conjunt de Maricel- com de privats. En el segon cas, hi ha propietaris de tota la vida amb dificultats per mantenir els béns, o nous compradors amb ganes de rendibilitzar una compra per sobre del que marca la norma. Però és que ni les administracions se salven de la controvèrsia: l’actual reforma dels museus està en revisió a causa, precisament, de les acusacions que la Plataforma SOS Sitges ha fet per la presumpta manca de compliment dels tràmits legals, en tractar-se d’elements protegits pel Catàleg.
A més d’edificacions, trobem al Catàleg altres elements com el colomar de l’Hotel Terramar, les creus de Ribes i de Sant Isidre, masies aïllades, o el mateix cementiri de Sant Sebastià. Un dels panteons, el de Joan Pintó, va ser objecte de polèmica en ser reformat per un nou comprador. De vegades, com en el cas de la Quadra de Miralpeix, el pas del temps i la deixadesa han possibilitat allò que fet per mans humanes hagués obligat a una reconstrucció: l’enrunament de l’element protegit. Al davant mateix, el Molí de Miralpeix va ser salvat per passar a convertir-se en un discret element més dels jardins amb piscina de l’hotel Dolce.Els afeccionats a l’arquitectura poden trobar a Sitges una certa sensació de museu a l’aire lliure. Ja el 1928, la vila va merèixer la visita de Le Corbusier. I malgrat que al considerat creador de l’arquitectura moderna no li va agradar gaire el que va veure, amb edificis neoclàssics, neogòtics, modernistes i noucentistes, no sabia que anys més tard el seu estil lluiria en moltes de les construccions impulsades els anys 30. Va ser l’època en què Josep Maria Martino, arquitecte municipal de Sitges, s’encarregà del disseny de diversos xalets a Terramar, la ciutat-jardí que uns anys abans havia ideat un altre pioner, Francesc Armengol. La historiadora de l’art local Beli Artigas afirma en el seu bloc Criticartt que “els sitgetans tenim la obligació de vetllar per al nostre patrimoni. No ens podem quedar de braços plegats i deixar que poc a poc anem perdent la nostra identitat com a poble”.
Diuen que l’urbanisme és una ciència interpretable. Tant, que permet exemples poc edificants a partir d’una lectura laxa de la normativa. Per exemple, la farmàcia de Josep Ferret i Robert, edifici del 1905 amb una reforma de 1916, va ser ensulsiada i reemplaçada per un poc agraciat edifici. La Casa Vilella del Passeig Marítim, més coneguda com a Residencia Helvética, es troba en un estat de degradació que posa en perill la integritat de la construcció. Com està profundament degradada l’església de la Immaculada Concepció, la capella del Patronat d’A.S.C. del carrer Parellades, amb l’agreujant que l’actual propietari és la Generalitat.
En perfecte estat de conservació, però convertit en un loft, sobreviu la casa Joan Robert i Brauet del carrer Sant Bartomeu 28, que data del 1911, restaurada en color blanc sense respectar el color ocre de la pedra original. L’Ajuntament va instar els nous propietaris a retornar el color, i el litigi ha acabat als jutjats, on s’ha donat la raó a l’Ajuntament.
Un altre cas controvertit ha estat el de la casa J. Ferret de Querol del carrer Parellades 3, que ha passat recentment per un procés de reconstrucció després de l’enrunament de la façana original. Una solució que no va valer per la façana del davant, la Casa Dasca, als propietaris de la qual es va obligar a la conservació de la façana. La destrucció o no de l’original, per procedir a la seva recuperació, és un dels debats oberts a l’hora d’actuar sobre edificacions del catàleg.
